M’agradaria presentar-vos aquest nou descobriment.
A Michael Maniaci se’l classifica com “home soprano”, un tipus de veu molt difícil de trobar, el que antigament havien estat els castrats. El fet que el seu instrument sigui tan peculiar és degut a una malformació de la seva laringe , que li ha impedit el creixement habitual de l’órgan i ha ocasionat que el seu instrument soni tal i com ho escoltem.
Maniaci canta sense falsetto, però no se’l pot considerar contratenor, ja que el seu color és més sopranístic tot i no ser una dona. Molts han classificat la seva veu com la que hauria pogut ser en altres èpoques la d’un castratto.
La qüestió és que aquest jove cantant s’imposa en els teatres europeus. El vam poder escoltar darrerament al Teatre del Liceu amb la producció de L’Arbore de Diana, de Martín i Soler.
Us deixo aquí un trosset del Julio Cesare. Personalment, el classifico com una petita perla. Michael Maniaci als 29 anys, no està gens malament. La ductilitat i flexibilitat en les coloratures així com el control del legato ens mostren una futura promesa. Anirem seguint-li la pista.
Aquest blog el crea una estudiant de pedagogia del cant amb l’ambició de que sigui útil per a tots aquells músics que de quan en quant sofreixen l’agonia de la pedagogia musical.
Per això l’objectiu principal d’aquest blog és el meu procés de descoberta de l’instrument, la pedagogia i tot el núbol de coneixements, idees i plantejaments que formaran el meu camí cap a la pedagogia del cant.
Per aquest motiu, us invito a participar en aquest blog i donar la vostra opinió, ja que amb la crítica constructiva i la reflexió col.lectiva tots podrem aprendre i fer de la pedagogia una eina per a avaluar-nos a nosaltres mateixos i ajudar als nostres alumnes.
Les primeres referències sobre l’existència de la figura del professor apareixen en taules d’argila amb escriptura cuneïforme a Babilònia i Egipte entre el 4000-3000 a.C.
Tot i això, però, l’origen de la paraula pedagog és una mica més recent. A l’Etapa Fosca de l’antiga grècia (1200-800 a,C) .
Paidagogós prové del grec paid- “nen, infant” i -agogós, “que condueix, dirigeix, guia, acompanya”.
El Pedagog era l’esclau que acompanyava al nen a casa el mestre i s’estava mirant les lliçons fins que tornaven a casa.
Per tant el pedagog és la persona que neix del fenomen d’observar com es produeix l’aprenentatge. Sap de tot una mica, però no és un especialista en cap matèria.
A partir de l’època Hel·lenística (segle IV-IIIa.C) i la creació del sistema imperial d’escoles, el pedagog és considerat com al que entèn i coneix el procès ensenyament-aprenentatge.
A partir d’aquí potser podríem treure una definició sobre el que hauria de ser un pedagog del cant. Jo penso que un pedagog del cant hauria de ser aquell que coneix el procès d’ensenyament-aprenentatge de l’instrument i és capaç d’ensenyar-ho amb èxit. Com s’arriba a aquest coneixement? Jo personalment crec que la gran part del coneixement de l’instrument s’aprén empíricament, però per a poder ser capaç d’ensenyar-ho es necessiten eines, molts recursos i una pràctica constant i reflexiva que cadascú s’ha d’anar construïnt.
Us deixo aquí la meva interpretació del Festeig, una petita joia d’Eduard Toldrà amb text de Joan Maragall, gravada el 21 de Novembre del 2008.
Toldrà és un dels meus compositors preferits i el considero un icona de la cançó catalana. Va posar música als versos de molts dels seus contemporanis: Joan Salvat-Papasseit, Josep Carner, Joan Maragall, Josep Maria de Sagarra, entre d’altres. La simbiosi entre poeta i compositor, com podeu imaginar, és exepcional.
M’agradaria oferir aquest petit article com a un petit “homage” al nostre profe de Pedagogia.
Penso que per a ser un bon pedagog has de tenir un concepte propi del què és l’avaluació, com ha de ser i per a què l’hem d’utilitzar. Quin tipus d’avaluació és el millor? És realment necessària l’avaluació? Quan avaluar i a qui? Què entenem per avaluació?
En cap moment pretenc establir el que diré com una veritat absoluta ja que l’avaluació és un tema del qual sempre n’estarem aprenent i a més requereix una pràctica reflexiva. L’estratègia és la reflexió de la pràctica. El que més aviat pretenc és compartir una idea que m’ha ajudat a veure-ho tot més fàcil i senzill i la qual ha estat el meu punt de partida a l’hora de començar a crear el meu criteri.
No cal profunditzar en conceptes i entrar en tecnicismes. Avaluar està present en quasi totes les situacions humanes. La mirada avaluadora de l’ésser humà sempre s’extén sobre el món i sobre ella mateixa en les situacions més quotidianes, com per exemple quan escollim què menjar o com ens volem vestir, què volem estudiar o quin blog volem consultar…Aquesta constatació demostra que evaluar és una questió inseparable de l’activitat humana .
Si admetem que l’ésser humà és un ésser que avalua, haurem d’admetre que avaluar forma part del que constitueix part del pensament de l’home. Per aquest motiu no es pot tractar la questió de l’avaluació només des d’una perspectiva pedagògica, sino que forma part del pensament i de que és un element constitutiu de la racionalitat. Per tant, no es podria desenvolupar el tema de la capacitat de pensar sense entrar també en el de l’avaluació.
Filosofia lligada a la pedagogia. Per tant, el nostre enfoc pedagògic anirà totlment lligat a la nostra corrent filosòfica..
Estem tocant el bussilis…ja que en filosofía i pedagogia és imprescindible la reflexió i adaptació al context per tal a adoptar noves mirades sobre qüestions antigues que sempre continuaran estant presents en la vida diària de cadascú de nosaltres.
A partir d’aquest punt, un pedagog ha de plantejar-se com realitza aquest procés i realitzar una avlauació sistemàtica, és a dir, que no sigui mai deixada a la improvització. Per tant, la primera diferència entre un pedagog i algú que no ho és, és aquesta. Tots som capaços d’avaluar, però un pedagog estudia com fer-ho i té les eines i els recursos necessaris per a arribar a dur-la a terme amb èxit.
(idea extreta del llibre DE PUIG, I. (2005). ¿Por qué evaluar? En: Andrés, I. et alt. Reevaluar. La evaluación refexiva en la escuela. Barcelna: Eumo-Octaedro.)
Per encetar la categoria del cantant del mes, m’agradaria parlar de la soprano Anna Netrebko. Arxiconeguda en el món mundial, Ana va ser considerada una de les 100 persones més influents del món durant l’any 2007.
És per a mi és una grata sorpresa veure a una Diva de la òpera compartint pàgina al costat de Justin Timberlake. Potser arribarà un dia en el que escoltarem òpera al metro i ningú es queixarà o de música de fons a un bar de tapes enmig de les rambles, veurem un videoclip d’alguna ària coneguda per la MTV i formarà part de l’oci assistir a un concert de clàssica a l’aire lliure fumant un cigarret i amb una cervesa a la mà ?
Sona surrealista, però la meva impressió és que Ana ha obert un camí per aproximar el gènere de la òpera a un públic molt més ampli i sobretot, jove.
L’any 2006, acompanyada per la Orquestra del Teatre Marinsky i amb Valery Gergiev a la batuta, Ana va arribar al top ten del rànquing de música pop a les llistes alemanes. I ho va fer amb el seu nou album de Cançó Russa.
És clar que la cultura musical que hi ha a alemanya és ben diferent que la nostra. (aquest pot ser un tema a discutir) Però m’agrada utilitzar l’exemple per a fer veure que la música clàssica necessita nous punts de vista, i aquest n’és un.
Un any més tard, Anna graba videoclips amb àries conegudes d’òpera. Us penjo aquí una petita mostra del que us dic, a veure què us sembla.
Jo interpreto aquests fets com la seva manera de fer “pedagogia”. És la seva manera de fer aribar la seva música al gran públic i per a fer això hi ha molts elements extramusicals que entren en joc. És molt difícil que un pedagog/artista/ músic arribi a aquest nivell d’influència i per tant, com a cantant de clàsica li dono les gràcies, ja que el que està fent és trencar barreres i apropar aquesta música a un públic més ampli i variat per acabar amb molts prejudicis que hi ha de cara al món de la òpera.
Per a que això que dic no sembli tan utòpic i/o radical, afegiré un tros d’una entrevista que li fan a Anna Netrebko en el programa Russia Today.
- Should opera stay a elite or should it better be popular music? Can it become pop music?
Ana: Opera is not pop music but a very serious art and to understand and love this art you need to learn a bit about this.
El tema és un peix que es menja la cua, perque qui no coneix, és molt difícil que per ell mateix tingui necessitat de conèixer. És ben cert que per a poder apreciar l’òpera n’has d’entendre una mica, però la sensibilitat i l’apreci per l’art és present en qualsevol individu. Tothom, des dels més petits fins als més grans, pot gaudir de l’òpera. Tot depén de la forma en com es presenta i el context i categoria social a la qual identifica.
